Guió de debat de l’àmbit de creació
Aquest és el guió de debat de l’àmbit de treball de creació. Es tracta d’una proposta per al debat i, per tant, és important que no sigui llegida com unes conclusions. El que perseguim és que aquest guió sigui suggerent i porti a reflexionar sobre la situació actual de la creació a Olot. Et demanem que ens fagis els teus comentaris al Blog. Properament penjarem les conclusions de la taula de creació que es reunirà durant la Jornada participativa.
Maig 16, 2008 a les 12:29 am
Creació
Urgències
Si hi ha realment voluntat de canviar els paràmetres de la creació a nivell local, cal posar l’accent en els dèficits i les prioritats i estar disposats a assumir-ne el cost que com veurem més endavant no passa necessàriament per posar-hi diners.
La casa de la música
Tenim una escola de música municipal, dedicada fonamentalment a la música clàssica i popular. Hi ha l’Escola dels Músics Associats. Hi ha l’eterna reclamació de disposar de locals d’assaig i de tenir un auditori polivalent, polivalent no pas perquè s’hi pugui fer de tot, sinó bàsicament polimusical, especialment pensat per al format “concert actiu” que ja coneixem, és a dir, a peu dret i amb servei de bar.
Què es pot fer, doncs, ara que el Núria deixarà de ser sala de concerts, i la ciutat continua necessitant amb urgència un espai que, per mi, ho hauria d’englobar tot?
Opció A: Construcció d’un edifici ad hoc. Igual que Girona ha aconseguit un auditori, crec que Olot pot reclamar de la Generalitat un edifici per a la música, no pas un auditori precisament, sinó un complex que pugui acollir a tothom, aprenents i professionals, formació i concerts.
Opció B: Rehabilitar la Plaça de Braus per a aquesta funció. Més d’un arquitecte es lleparia els dits amb un projecte així.
I la gestió la podria assumir una entitat com Músics associats, reservant per a l’Ajuntament les raonables mesures de “correcció” i control. Si la gent s’hi guanya la vida, funcionarà.
El teatre Principal
Cal deixar molt clares quines volem que siguin les funcions d’aquest teatre públic que en realitat funciona com una mena de “chica para todo”. Això només té sentit en un estat d’emergència o de pobresa, si voleu, però una ciutat moderna ha de poder tenir un teatre dedicat exclusivament a les arts escèniques, que no és poca cosa.
Problemes. El Teatre Principal és com és i malauradament, malgrat la quantitat de diners que s’hi han invertit, té moltíssimes limitacions. Per anar bé hauria de tenir una doble sala, més bons accessos, sala d’assaig, bar restaurant i un gran magatzem. Sembla que amb les darreres obres alguna cosa millorarà.
Cal però fer l’esforç d’arribar a una entesa amb la Junta del Casino perquè parcialment i/o puntualment, si es vol, el Casino funcioni com un annex del teatre. La ciutat no es pot permetre tenir un edifici tan desaprofitat (de fet, no serveix per a res, a banda de ser la nova seu del Club d’Escacs) en un espai central. Això podria resoldre la peremptòria necessitat de tenir un bar restaurant, sales d’assaig i fins i tot una sala petita a l’antiga Sala Màxims.
El teatre té dues assignatures pendents: la dinamització de públics i la formació a un cert nivell.
Respecte al primer punt és indispensable destinar una persona a la creació de públics. A França, tot i la tradició que tenen coma espectadors, el dinamitzador és una peça indispensable de l’equip de gestió. Cal fixar-se objectius precisos: crear una Associació d’espectadors com en el seu moment va fer el Lliure, fixar-se fites concretes per omplir la sala en totes les representacions. Complicitat i fidelitat.
Respecte al segon punt, la urgència passa per animar el sector de la dansa que pràcticament ha desaparegut de la Comarca. I continuar amb el laboractori, lògicament.
El cinema
A dreta llei, ni la Filmoteca ni el Cine Club s’haurien de fer al Teatre. Ni li toca ni surt a compte. Si l’ajuntament vol continuar recolzant el cinema històric i de qualitat ha de trobar una altra fórmula. O es crea una sala d’art i assaig de titularitat pública, perfectament condicionada o s’arriba a un acord amb Multicinemes Olot. No es tracta de resignar-se amb els índexs d’espectadors actuals. Han de créixer i poden créixer si milloren les condicions.
Hi ha una altra possibilitat que passaria pel complex Claustres-Sacrest.
L’Escola de Belles Arts
Des de la pèrdua de la titularitat durant la legislatura del 83, l’antiga Escola de Belles Arts ha anat perdent pes en la vida social i artística d’Olot.
En aquest cas s’ha de fer una revolució total. Aquest complex (és una possibilitat real) podria ser el Centre de Cultura Contemporània d’Olot, el veritable espai de formació i creació en l’àmbit de totes les arts, incloent-hi el cinema. Si és possible conciliar l’estatus actual, com a Escola d’Arts Aplicades de la Generalitat, amb nous usos, més ambiciosos, és una altra història.
El que no pot ser de cap manera és que aquest edifici es tanqui a 2/4 de tres de la tarda.
Més enllà dels estudis reglats que s’hi imparteixen ara, s’hauria de recuperar la funció històrica que havia tingut, lògicament adaptada als nous temps.
Per mi aquesta és la prioritat, més que no pas l’anomenat Hotel d’entitats.
Els Museus
L’altra gran peça pública que necessita fer dissabte és el Museu Comarcal i, de retruc els altres.
Sempre s’ha dit que un Museu no és un mausoleu, però en realitat ho sembla.
Crec que cal canviar el concepte “espai d’exposició” pel d’”espai de trobada”. Ha de ser tant l’espai dels que estimem l’art com dels qui el fan, i això no passa. Ha de ser un espai obert, dinàmic, accessible. I ha de clarificar quines línies de foc vol tenir obertes. El poti-poti actual, sobretot pel que fa a l’ús del pati, és una cosa que fa migranya.
Tot i la vàlua d’algunes propostes expositives, artísticament no hi passa mai res i per descomptat que no és el referent de la ciutadania.
Maig 16, 2008 a les 11:11 am
Després de llegir les paraules d’en Xavier Ruscalleda, dir que estic molt d’acord en moltes de les puntualitzacions que ha fet. La cultura hauria de ser un punt d’unió social, hauria d’aixecar opinions, hauria de transgredir les ments adormides i fer parlar a les persones entre elles i en veu alta. Passa sovint que hom va a veure algun espectacle i un cop finalitzat: cap a dormir, potser el més interessant és trobar després un bar, un punt de trobada on tothom pugui expulsar allò que li ha fet emocionar-se.
La cultura ha d’anar a trobar a la societat, si la societat no es mou.
Però em centraré en la “creació”.
La “creació” és el punt de sortida, la matèria prima que provoca que funcioni la resta del mecanisme. Els teatres, auditoris, biblioteques o escoles no tenen cap sentit sense aquesta benzina. Ni què dir de les institucions públiques i desenes de llocs de treball als ajuntaments que s’alimenten de la creació.
Parlo tant de la creació que resol propostes sobre línies ja existents (com pot ser la creació d’espectacles basats en un patrimoni cultural adquirit), com aquella creació més contemporània disposada a trencar i transgredir allò assolit. Totes dues tenen cabuda a Olot, encara que la que predomina és la que tracta de la cultura ja adquirida o el patrimoni. Quan es parla de incentivar la cultura contemporània, crec que a Olot li queda molt per fer. Aconseguir un “caldo” de cultiu de nova creació implica diverses accions no portades a terme fins ara.
Proposo la primera: fer una recollida (una espècie de base de dades) de tots els artistes de la comarca. ja sigui a nom individual, com aquelles entitats culturals amb creacions pròpies. D’aquesta manera, posarem al descobert el potencial creatiu que existeix al nostre voltant i comptar amb ell per properes inversions.
Una altre opció és que l’ajuntament compti amb aquest potencial per qualsevol esdeveniment que programi.
Un altre proposta es dignificar i trobar un entorn legal coherent per la contractació de professionals artístics. De tal manera, que la figura de l’artista deixi de ser un “bufó” que “col·labora” amb l’ajuntament i s’el tracti com a professional que ha de cobrar el seu sou digne.
El meu àmbit és el musical. Em preocupa l’imminent tancament de la Sala Núria. Després de molts anys, els músics havíem trobat un petit espai on programar i exposar la nostra música. En aquest espai hem pogut gaudir no només del treball dels nostres companys, sinó també d’un munt de concerts d’alta qualitat que han vingut de fora. Quedar-nos sense un espai per concerts en directe, seria fer un pas enrere preocupant. Vist el creixement i ús d’aquest espai, s’hauria d’apostar per desenvolupar les necessitats que encara no estan cobertes i no per tallar d’arrel l’estructura.
Per un creador, és molt arriscat apostar per una feina més contemporània. Podem tenir assegurat més o menys el sou fent versions, o repetint una i altre vegada concerts de sardanes. Però què passa si jo vull fer una proposta, un concert més contemporani? Si no tinc recolzament econòmic, no puc portar a terme la proposta; si la proposta no és portada a terme, la societat no descobrirà noves maneres de comunicació artística; sense aquest descobriment, la societat continuarà anclada.
Per això, necessitem tenir creadors en residència, que puguin desenvolupar el seu treball i crèixer.
És molt important també, crear una xarxa amb altres entitats culturals, amb altres programacions, festivals, concursos, etc. La unió fa la força i molts són els que necessiten d’aquestes xarxes per créixer. Fer intercanvis de qualsevol disciplina artística. Crear una altre base de dades amb altres esdeveniments i posar-nos en contacte amb ells. Participar activament en fires i mercats artístics d’altres localitats, amb un representant comú. Aquesta opció és real i factible.