Guió de debat de l’àmbit de desenvolupament
Aquest és el guió de debat de l’àmbit de treball de desenvolupament. Es tracta d’una proposta per al debat i, per tant, és important que no sigui llegida com unes conclusions. El que perseguim és que aquest guió sigui suggerent i porti a reflexionar sobre la situació actual de la cultura des de la perspectiva del desenvolupament de la ciutat. Et demanem que ens fagis els teus comentaris al Blog. Properament penjarem les conclusions de la taula de desenvolupament que es reunirà durant la Jornada participativa.
Maig 11, 2008 a les 3:45 pm
D’entrada, vull felicitar l’ICCO per la iniciativa de revissió del Pla de Cultura i, més concretament per iniciar aquest blog com element de participació en el procés. Després de la sessió d’ahir de deabt pels diversos àmbits, voldria però fer-vos algunes consideracions a l’entorn del procés:
No sembla gaire coherent no permetre la participació en els debats dels responsables dels diversos equipaments i, sí per contra, permetre als regidors de l’ajuntament de fer-ho. Em consta que a tots els grups, els regidors es van veure “obligats” a justificar l’ajuntament i les seves polítiques i que, fins i tot, en algun grup varen actuar de manera poc considerada cap als ciutadans que hi participàvem, en alguns casos aquest ciutadans eren, a més, personal d’altres àrees de l’ajuntament i per tant la coacció era més que evident i, en tot cas, inútil pel debat.
Tanmateix, tot i que ja ho vaig fer constar en el debat per grup, voldria deixar per escrit que per reempendre qualsevol procés participatiu en l’Ajuntament d’Olot, cal, primer, un regeneració absoluta dels conceptes “participació ciutadana” “assessorament” “salud democràtica” i de la manera d’obrar de l’Ajuntament, molt especialment de l’equip de govern i de l’alcalde.
Maig 13, 2008 a les 11:41 am
Tot i que, de moment, sembla que només jo participo per aquest canal continuo perquè estic convençut que és el millor sistema de fer aportacions obertes al debat que dissabte passat va quedar molt curt.
En concret, en l’àmbit de desenvolupament, penso que no vàrem entrar a analitzar diversos factors externs que configuren un entorn molt diferent del que ens vàrem trobar l’any 2000, quan redactàvem el primer Pla de Cultura d’Olot.
Olot en la economia global
No comparteixo la idea, bastant estesa en l’àmbit cultural olotí, segons la qual no hi ha model de ciutat. Penso que el problema és més greu, el model de ciutat -realment poc definit- crec que està equivocat, perquè es basa en la consolidació d’Olot com a ciutat industrial i comercial, obligant a establir unes estratègies a contracorrent del desenvolupament econòmic mundial.
No és cap descobriment que avui, Europa i per tant també Olot, està caminant decididament cap als sectors quaternari i quinari, és a dir, els sectors de l’ensenyament, la formació i l’assistència sociosanitària, i els de la construcció de coneixement i continguts de les noves tecnologies.
Crec sincerament que, en un plantejament de futur, cal tenir aquestes premisses com elements definitoris del marc on projectar-se.
Vull aclarir, que no es tracta d’anar a tancar cap indústria demà passat - tal com se’m va acusar en el debat del dissabte- i que cal establir estratègies per minimitzar els efectes de la deslocalització però que difícilment podrem oposar-nos a una tendència mundial.
El túnel de Barcons
Ara ja és una realitat imminent i ja ha començat el procés de degradació paisatgístic directe - amb l’obra de la carretera - i indirecte - amb la construcció d’habitatge derivat com el ressort de Can Trona, per posar un exemple. És previsible que en la perspectiva de 6 o 7 anys més, l’impacte en el sector serveis sigui ben substancial, amb una pèrdua de pes del comerç, molt més competitiu en ciutats que quedaran molt més a l’abast, i un augment dels serveis de restauració i oci, no sempre de qualitat, derivat del pas de camions de tot Espanya cap a la frontera francesa.
La remodelació urbanística
L’impacte de la bombolla immobiliària a Olot ha provocat, com a altres ciutats de Catalunya, un efecte de desocupació de molts habitatges que han quedat en mans dels “estraperlistes immobiliaris” i els quals costarà molt de vendre en el mercat normal, és a dir, aquell que compra l’habitatge per ocupar-lo i viure-hi.
Aquest efecte, a més de destruir territori sense cap necessitat, ha dispersat la població de manera que hi ha barris (urbanitzacions) fantasmes, també al centre no només a les afores, i encara es pot veure incrementat per la construcció de noves promocions d’habitatge social, ara ja, fora de temps!!
La desocupació i la consegüent dispersió té un efecte evident deixant compromesos, la vida social al carrer, el comerç, els serveis i les relacions culturals.
Propostes de futur
Si fa 8 anys era una necessitat evident inserir Olot en la contemporaneïtat, objectiu força assolit, avui cal fer tots els esforços per pujar Olot al carro de la Construcció del Coneixement, la Recerca Tecnològica i la Innovació, perquè és el sector de futur que pot produir, a més de la creació de noves empreses amb treball qualificat, una autèntica revolució cultural en tots els sentits i molt especialment amb mecanismes de construcció col·labrativa, l’enfortiment de la democràcia de proximitat i la participació ciutadana.
Caldrà un compromís ciutadà, que generi sinergies entre tots els sectors, ajuntament, empreses, agents culturals - educatius, serveis, comerç, per atrapar una dinàmica que en altres ciutats ja fa temps que s’ha iniciat i ens han agafat un considerable distància, en aquest sentit us recomano que visiteu iniciatives com el Citilab de Cornellà del Llobregat http://citilab.eu/inici, el Tecnocampus de Mataró http://www.tecnocampus.com, o el Neapolis de Vilanova i la Geltrú http://www.vilanova.cat/html/tema/societat-informacio/neapolis.html.
Aprofitant la consolidació d’iniciatives diverses a l’entorn del paisatge - Museu del Paisatge de Catalunya, Observatori del Paisatge, Parc Natural de la Zona Volcànica, estudis d’arquitectes, urbanistes… es podria propiciar la creació d’un Livinglab que tingués com a element prioritari d’estudi el paisatge i la seva construcció, destrucció, decosntrucció.
A més caldria propiciar un espai físic per allotjar tots els serveis relacionats amb les TIC -Punt Anella Cultural, Cursos Multimèdia, Tallers de Televisió per IP, Recerca en participació ciutadana, dinamització d’associacions…. - de manera que es potencii la interacció entre tost els sectors i que incideixi especialment en la població tradicionalment més allunyada dels TIC: gent gran, immigrants, associacions culturals, col·lectius marginals, etc.
Promoció d’un Clúster d’empreses garrotxines, i serveis municipals, que vulguin adaptar les Tic com element prioritari en el seu procés productiu, per incidir en el desenvolupament de la xarxa de fibra òptica ciutadana que faciliti l’accés generalitzat a la xarxa.
En fi, podem continuar parlant d’aquestes i altres propostes.
Maig 14, 2008 a les 8:44 pm
Continuant el discurs d’ahir, sobre l’orientació del model de ciutat, avui el diari El País publica aquest article de l’Oriol Bohigas que, a més, relaciona l’evolució econòmica amb el procés d’adequació de la indústria i els treballadors, als nous reptes.
Sense cap connotació contraria a la immigració, penso que el fet que la població immigrada hagi crescut tant acceleradament en els darrers anys resulta un exponent evident de la deriva de la indútria olotina.
Vegeu doncs el que es pot desprendre d’aquest article d’opinió.
ORIOL BOHIGAS
EL PAÍS - 14-05-2008
En cualquier análisis político sobre el tema de la inmigración se acepta su conveniencia y hasta su necesidad económica, teniendo en cuenta que constituye una oferta de nueva mano de obra sin la cual sería difícil el crecimiento y hasta el mantenimiento de nuestro ritmo de producción. ¿Es así de simple ese tema, incluso observándolo sólo desde los intereses económicos? ¿No hay que distinguir distintos tipos de inmigrantes y distintas calidades de mano de obra?
Hace pocos días Joan Trullent dio una conferencia en el Ateneo Barcelonés sobre el futuro de la economía catalana y declaró -con un optimismo insólito en esta época de insatisfacciones exageradas- que su desarrollo es muy satisfactorio, con una decidida evolución hacia lo que se suele llamar economía del conocimiento, es decir, un sistema productivo basado en la investigación y el uso de altas tecnologías, con personal reducido y especializado, con temáticas innovadoras y altas cuotas de valor añadido. Este proceso ha comportado la supresión o la transformación radical de muchas industrias ya obsoletas y la creación de nuevos sistemas industriales y comerciales, un cambio que en algún momento ha podido parecer traumático, pero que ha situado a Cataluña entre los primeros puestos de Europa. Naturalmente, todo ello ha afectado al nivel técnico y profesional de los trabajadores. Hoy la demanda más cualificada de mano de obra se dirige a un tipo de trabajador altamente especializado -en cada uno de los distintos niveles-, lo cual ha obligado a adaptar la oferta local, mejorando su nivel de conocimiento, desde el peonaje a la especificidad técnica.
La pregunta que ahora debemos hacernos es si la mano de obra que puede ofrecer la reciente inmigración está a la altura de esa nueva demanda. Con las evidentes excepciones -casi siempre de la misma procedencia social y geográfica-, hay que reconocer que la mayor parte de esa oferta no corresponde a las necesidades de la economía del conocimiento, porque suele ser el residuo de sistemas productivos ya obsoletos, casi preindustriales. En general, pues, la mano de obra que ofrece, de momento, la inmigración reciente no parece dar respuesta a las necesidades de nuestro crecimiento económico y viene sólo a sostener los residuos de unos viejos sistemas -industria, agricultura, servicios, etcétera- que en Cataluña todavía tendrían que corregirse. Por eso se suele decir que esos inmigrantes llegan predestinados a lugares de trabajo que los nativos no quieren ocupar porque ya se han situado en la nueva industria, más eficaz, mejor remunerada y con futuro más evidente, donde no se reclama mano de obra basta y barata, sino manos y mentes que ocupen los diversos escalones tecnológicos. Por tanto, los que consideran la inmigración como un factor económico positivo e incluso indispensable defienden el mantenimiento de los residuos de los viejos sistemas productivos, que, de momento, no hemos sido capaces de reciclar debidamente e introducirlos en la economía del conocimiento y que han de sobrevivir con la ayuda de salarios bajos. Es decir, el éxito laboral de la inmigración depende, de momento -en espera de su propia remodelación técnica-, del mantenimiento de sectores productivos atrasados.
Joan Trullent, en la mencionada conferencia, reconocía, a pesar de su optimismo, una nota negativa: la producción catalana no alcanza una buena calificación en competitividad y éste es el punto negro del diagnóstico, y además, otro argumento para juzgar el rol de la especificidad de la mano de obra. La raíz de este problema es difícil de clarificar, pero no hay duda de que en su complejidad interviene la participación activa de lo que se llama capital humano, desde los directivos a los operarios. Parece cierto que esa participación debe lograr otros niveles cualitativos si queremos forzar la competitividad. También desde este punto de vista, no necesitamos mano de obra de bajo costo y, en consecuencia, de bajo rendimiento, apta sólo para sistemas que no son en sí mismos competitivos.
Sea bienvenida la inmigración, pero no pensemos que con ella llega la mano de obra que nuestra economía necesita. Acoger adecuadamente esa inmigración quiere decir integrarla de manera completa, y para ello una línea fundamental -mejor que otras medidas más políticas y quizá ideológicas- es darle los instrumentos para convertirse en una mano de obra adecuada a la demanda más cualificada. Como en casi todos los problemas del país, tenemos que acabar refiriéndonos a la educación como punto de partida. Las escuelas técnicas universitarias, la enseñanza laboral, los centros de aprendizaje, ¿serán capaces de transformar rápidamente esas masas inmigratorias en un capital humano que no haya que desperdiciar en operaciones no competitivas, sino destinarlo a economías de alto rendimiento? Es difícil porque hasta ahora esas instituciones no han alcanzado grandes logros ni siquiera en ambientes más sosegados. Pero algún día, algún Gobierno realmente progresista las tendrá que poner en marcha acelerada. Será el momento de la integración.
Antes de terminar, dos observaciones para matizar los argumentos. Primera: reconozcamos que una pequeña parte de la inmigración aporta altos niveles de conocimiento, integrados incluso en nuestras líneas de investigación. Es un porcentaje que hay que valorar, pero que no cambia el problema general. Segunda: la economía no es, ni mucho menos, el único factor para enjuiciar un proceso de inmigración. Los flujos migratorios, dentro de las debidas reglas de convivencia, son fenómenos indispensables en democracia. Y lo es también la obligación de ofrecer a los inmigrantes los instrumentos de integración. Ahora se trata, prioritariamente, de convertirlos a la economía del conocimiento.