El passat 10 de maig, i en el marc de la jornada participativa celebrada a l’Hospici, els assistents a la taula de l’àmbit de desenvolupament van debatre els punts del guió i van realitzar-hi les seves aportacions. El resultat va ser un gruix de valoracions, reflexions i propostes de futur que va ser exposat al Plenari final. Ara et facilitem el document de cara a que el coneguis amb tota profunditat i puguis fer-hi els teus comentaris.
Juny 26, 2008 a les 8:02 am |
Desenvolupament és, també, desenvolupament de la consciència,
Amb aquest escrit simplement voldria subratllar la idea que, sigui el que sigui, desenvolupament en termes humanístics, per ser integral, ha de ser, també, desenvolupament de la consciencia.
Usualment quan parlem de desenvolupament entenem, quasi exclusivament, desenvolupament tecno- econòmic, és a dir desenvolupament material. I és necessari però no suficient. La dimensió material sustenta, és la base, de la vida humana. La base, no la finalitat, no el sentit com argumenta el discurs més visible. De la mateixa manera que els fonaments aguanten una casa però ningú vol viure en uns fonaments. La paraula consciencia, i encara més el verb derivat conscienciar son d’ús molt comú. Tan comú que he acabat tenint la sospita que és com el paper de cuina…acaba servint per tot. Ara mateix una empresa fa uns anuncis a la tele sota l’eslògan “ per una nova consciencia“ La consciencia és protagonista de moltes de les nostres argumentacions, però, de debò, sabem que és la consciencia ? Si la consciencia és tan important, com és podria deduir de tan com ens agrada mencionar-la, com podem desenvolupar-la ? Naturalment, definir que és la consciencia i com es desenvolupa, és un tema que depassa – i de molt !- un text curt com aquest. Si acceptem que no sabem –que és molt acceptar, tot i que l’estat de no saber és un dels més creatius de l’esperit humà – potser, podríem preguntar als que saben.
Sigui el que sigui, la consciència ha de ser una potencialitat – més latent o més realitzada – de les persones més enllà del seu coneixement – la cultura no implica necessàriament la consciencia, els exemples son punyents- , condició o època en la que viuen o visqueren. Algú ha dit, poèticament, que la consciència és la aventura humana.
Si jo digués que avui tal i com esta el món – per dir-ho ràpidament – el que cal es més consciencia… sabríeu, ben bé, de què us parlo ! Tot i que persones diferents pensarien en coses diferents…totes tindrien raó, anem sobrats de matèria.
Que és la consciencia ? Com es pot desenvolupar ? , vist que no som la primera generació d’humans que es fa aquesta pregunta, ni té aquesta necessitat, la resposta més intel•ligent és esbrinar que han fet i quins resultats han obtingut els que anteriorment a nosaltres han caminat per aquesta via.
Es aquí on vull fer una proposta en el context del pla de cultura : organitzar un cicle de xerrades sobre aquest tema : Que és la consciència? Com es desenvolupa?
A més de ser un tema plenament actual i de gran interès humà, que això sol ja ho justificaria, al mig de tanta superficialitat com ens envolta, seria refrescant.
Un pla de cultura que faci algun pas en aquesta direcció farà un pas innovador, contemporani i plenament humanista.
Gràcies per l’atenció.
Xavier Planagumà.
El camp de la consciència és més gran que el camp del coneixement. (Raimon Panikkar.)
No hi ha el més petit dubte que la majoria de les persones viuen, sigui físicament, intel•lectual o moral, en un cercle molt restringit de la potencialitat del seu ser. Només és valen de una proporció molt petita de la seva consciència possible (…) com si una persona, de tot l’organisme corporal, només estigués acostumat a fer servir el dit petit de la ma.(…) Tots tenim, per recorre-hi, reserves de vida amb les que ni tan sols somiem. (Wiliam James. Psicòleg(1842-1910))
El que aquí s’exigeix és una inversió radical de l’orientació de la nostra civilització. O bé, s’orienta cap a la producció d’objectes (tecnocràcia), o be, a la perfecció dels subjectes (humanisme). Ambdues son orientacions fonamentals que s’exclouen mútuament en llurs fins.
(Raimon Panikkar)